Adéu a l’Esther Boix, mestra de sensibilitat
Avui he sabut a través del blog d’en Quim Curbet que s’ha mort l’Esther Boix, pintora, nascuda a Llers, Alt Empordà, el 1923.
Ella i el seu marit, el poeta Ricard Creus, van ser els meus mestres de plàstica entre els 7 i els 12 anys, a la seva escola de tècniques d’expressió artística L’ARC, de Barcelona. Allò era molt més que una escola d’art: d’ells vaig aprendre moltíssimes més coses de les que en aquells anys vaig ser conscient: des del valor de l’activisme polític fins a la força de la simplicitat i la humiltat. Amb els anys he anat trobant professionals de camps relacionats amb la creació, que havien passat per l’ARC com a alumnes, i tot sovint hi he tingut una connexió, un “no sé què” de sensibilitat compartida, que crec –o vull creure- que ens ve dels anys passats amb en Ricard i l’Esther, pencaires de l’art. És el cas, per exemple, d’en Lluc Julià, el meu dissenyador gràfic “de capçalera” i d’aquesta mateixa web.
L’Esther, amb aquella veu tan dolça i aquell cos tan fràgil i menut, era capaç de mantenir l’harmonia (“dominar” és un terme que no fa per a ella), junt amb en Ricard, una vintena de nens i nenes amb fang, pintura, guixos i rotuladors a les mans, durant hora i mitja. Sense recórrer mai a “l’ordeno y mando”: a L’ARC tot era llibertat, sensibilitat i responsabilitat. Ells mateixos ho expliquen en aquesta entrevista de fa 25 anys a TV3, amb l’Espinàs (a partir del minut 35).
Ara que sóc adult, i pare, me n’adono de com va ser d’important i valuosa (i d’agraïr!) l’aposta dels meus pares per portar-me setmanalment a L’ARC, durant sis anys consecutius. Tan de bo tingués un “L’ARC” a prop per dur-hi els meus! De moment, per anar passant, mirem de fer de casa nostra un L’ARC en petit, una mica cada dia.
Moltíssimes gràcies Esther, descansa en pau.