La primavera passada vaig tenir la sort de fer una fantàstica micro-expedició matinal per una microjungla a menys d’una hora de casa. Vaig visitar uns prats de dall a la falda del Montseny, amb un guia excepcional, en Narcís Vicens, un dels nostres naturalistes més erudits (“knowledgeable”, en diuen en anglès, un terme que m’encanta i té mala traducció: “del que se’n pot aprendre”, seria). Ell es farà el desmenjat o el sorprès si mai s’assabenta que l’he descrit d’aquesta manera (és més de camp que de blog, i potser no em llegeixi), però és així i ho sap tothom del “mundillu”.

L’objectiu de la sortida era recollir la informació de camp i els materials gràfics per fer uns cartells explicatius de la fabulosa biodiversitat de dos ambients a priori poc glamourosos: els prats de dall (o de sega), i els rodals amb fusta morta dels boscos del Montseny. En un parell d’hores passejant i fotografiant arran d’herba amb en Narcís vaig sentir que descobria una jungla fabulosa. El repte era convertir-ho en imatge, i aquí la teniu.

Reproduïr un ambient natural, fusionant fotografies i il·lustracions pròpies, amb les espècies de fauna i flora més representatives, és un repte sempre agraït. D’entrada, perquè m’obliga a deixar per unes hores l’estudi, sortir al camp i submergir-me en aquell paisatge, impregnar-me’n, imaginar-me’l, visualitzar-lo al cap, explicat en una sola imatge sintètica. I llavors toca recollir in situ totes les parts que la composen: primeríssim plans, detalls, textures, fons, llums, ombres, plans generals… totes les fotos possibles per fer-ne un collage representatiu, alhora explicatiu i estètic.

Tot seguit ve la feina de composició de les imatges, que és un repte, és pur il·lusionisme i engany visual, fonent diverses imatges per aconseguir el panorama desitjat, amb racons on tots i cadascun dels animals i plantes a representar tinguin un lloc propi, on encaixin, tant a nivell estètic com “ecosistèmic”.

En el cas del prat de dall, aconseguir que destaquessin les diferents flors i gramínees enmig del caos de tiges d’herba era el repte principal, així com encabir-hi insectes minúsculs i ocells comparativament enormes. Un veritable microcosmos, com el de la peli.

Al panorama de la fusta morta, calia jugar amb primeríssims plans, perspectives i –no hi havia alternativa-, zooms de detall, per il·lustrar des de molses i invertebrats (organismes de menys d’un cm en alguns casos) fins a d’altres tan grossos com una vella soca d’avet.

Ara els plafons ja estan maquetats, i a punt per instal·lar in situ, al Parc Natural del Montseny. Esperem que sobrevisquin a graffiteros i bàrbars diversos, i que despertin la curiositat dels visitants vers la grandíssima diversitat biològica d’aquesta ambients.

És curiós, però dibuixar excrements d’animals és més interessant del que sembla.
La fauna, tota -ens hi incloc-, mai va de ventre de la mateixa manera. El repte principal, aquí, és trobar la “caca paradigmàtica” de cada animal. I no és el mateix una dieta astringent que un bon tiberi de figues, i això es reflexa en la gran varietat de formes, colors i textures, per exemple, que poden tenir els excrements dels petits carnívors de per aquí (genetes i fagines -dits també gorjablancs-, per exemple), que també mengen gran quantitat de fruits de bosc. Tampoc s’assemblen massa les femtes fresques i les velles, exposades al sol durant dies…
I un cop decidits per un “model”, cal dibuixar la textura: granelluda, lluent, avellutada, trencadissa…
El resultat: una petita eina per a naturalistes, perquè puguin disposar d’un material de referència fiable per poder identificar els rastres dels nostres mamífers salvatges.

Sortir al camp – o pujar a la muntanya, endinsar-se al bosc, cabussar-se a un llac -, impregnar-se’n, aprendre dels que més en saben… és la part que més m’agrada de la meva feina, quan faig panoràmiques d’ambients amb base fotogràfica. Les sortides a fer fotos són sempre un repte, perquè cal capturar moltíssimes imatges per poder composar un collage alhora complex i creïble.

En aquest cas, el repte va ser múltiple. D’entrada, pujar fins als estanys d’alta muntanya de Colomers, al cor del parc nacional d’Aigüestortes amb la motxilla carregada de material fotogràfic i també el neoprè ben gruixut, ulleres, tub, ploms… per poder-nos-hi cabussar -amb tots els permisos pertinents!-. El meu guia, el director del Projecte Life Limno-Pirineus, l’ecòleg Marc Ventura, del Centre d’Estudis Avançats de Blanes – CSIC, no només és un expert limnòleg, sino un grandíssim muntanyista, una mica inconscient que no tots estem tan en forma com ell… Malgrat tot, vaig aconseguir arribar a dalt, dissimulant les esbufegades d’esgotament mentre intentava seguir-lo.

Un cop dins l’aigua –fresqueta- de l’estany, a més de 2.000 metres d’alçada, la dificultat principal era trobar i mantenir la flotabilitat justa per no aixecar el sediment del fons del llac, i poder fotografiar els paisatges submergits i els emergits, amb plantes i animals singulars, molts d’ells a flor d’aigua.

Un tercer repte va ser fotografiar amb prou detall, i després reproduïr de forma prou entenedora, dos ambients molt específics i peculiars: les molleres i les fonts carbonatades, amb una flora menuda i de vegades poc aparent, i unes condicions d’humitat i relleu molt específiques, amb diversos “microambients” que calia reproduïr amb precisió. En aquest cas, a banda d’en Marc, l’eminent botànica Empar Carrillo ens va acompanyar, tant a les fonts carbonatades del Pla de Beret com a les molleres de la vall de Molleres, a la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça, respectivament.

De tot plegat n’han sortit quatre grans panoràmiques d’aquests fràgils i valuosos ambients pirinencs lligats a l’aigua (estanys, rius, molleres i fonts carbonatades), per a ús en plafons expositius, fulletons, materials pedagògics i a la web del projecte Life Limno-Pirineus (per cert, una web molt recomanable!). Un goig poder aportar la meva feina en una iniciativa així, que ja està tenint un impacte positiu innegable en aquests fràgils ecosistemes de muntanya, i que deixarà un pòsit de coneixement i sensibilitat en les poblacions locals, per tal de perpetuar aquesta conservació en el temps. Enhorabona a l’equip que ho fa possible!

Vet aquí un dels fruits més gratificants de la meva feina, ho confesso. Tan o més, fins i tot, que il·lustrar cap gran obra magna d’abast mundial, densa, científicament acurada, rigorosa, cara, prestigiosa…

Un petit –bé, no tant, desplegat fa gairebé un metre!- fulletó (de 8 “pales” en total), amb els 125 ocells de Catalunya “que cal conèixer”. Un producte de butxaca, lleuger, visual, econòmic, amè, a l’abast de tothom. Friso per veure nens i no tan nens iniciant-se al món dels ocells -i d’aquí, al coneixement de la natura en general- gràcies a aquesta petita-gran eina. Aquí en teniu algunes pàgines:

Feia anys que l’havíem concebut, amb el disseny sempre precís i elegant del dissenyador i amic Lluc Julià. I no ha estat fins ara que ha pogut veure la llum, quan el també amic Francesc Kirchner, d’ORYX, “la botiga de l’amant de la natura”, s’ha decidit a editar-lo. La nostra miniguia forma part d’un kit d’iniciació a l’ornitologia (guia+prismàtics+llibreta de camp+sarró) produït per Oryx, en motiu del segon Delta Birding Festival i del llençament del programa “Tocats de l’ala”, de TV3, dedicat a l’ornitologia. També es pot comprar separadament, per només 5 euros.

Tots plegats confiem que la cosa tingui molt recorregut, i que poguem començar a produïr desenes de guies… ja en tenim una bona colla a mig fer, amb autors experts per fer la tria d’espècies i els textos. Us imagineu quin goig, tenir a mà els bolets, ortòpters, orquídies, papallones, caragols, nudibranquis, rèptils o hortalisses del país? Nosaltres sí!

Hi ha vegades (poques) en què tinc la sort de poder compartir la meva feina de camp amb la família. En aquest cas, la cosa l’hem dut a l’extrem.

L’encàrrec consistia a fer un panorama en base fotogràfica amb els ambients subaquàtics del tram baix de l’Ebre, amb les quatre espècies de peixos migradors –molt amenaçats tots ells, si no ja extingits!- objecte del projecte Life MigratoEbre.

El lloc escollit, aigües avall de l’assut de Xerta, té aigües tranquil·les i transparents, vegetació subaquàtica ufanosa, bon accés i, el més important, el propi assut, que havia d’aparèixer com a “teló de fons” del pòster, com a exemple d’obstacle fluvial, en aquest cas superable gràcies a l’escala de peixos.

I allà vam anar, en família, més que mai. La central hidroelèctrica que hi ha a l’assut la va dissenyar i en va dirigir la construcció el meu enyorat pare, farà 15 anys… els records ens acompanyaven. Amb la Valentina i els nens vam llogar dues canoes a la bona gent d’Aiguadins (un servei impecable), i mentre ma mare (que també ens va acompanyar!) s’esperava a la riba, nosaltres vam remuntar el riu fins a sota l’assut. Tela, el corrent! Sobretot per a nosaltres, que estem acostumats al nostre humil Fluvià. Un cop ben bé sota l’assut, ens vam posar tots a l’aigua amb ulleres i tub, i ens vam creure dins l’Amazones per uns minuts, en una mena de selva submergida. Quanta exhuberància! Entre mates de Potamogeton i Myriphyllum de més de dos metres que dansaven al ritme del corrent, apareixien grupets de bagres, llisses enormes i carpes descomunals… De les quatre espècies migradores que havien de sortir al pòster, malauradament, ni rastre.

Després va venir la feina d’estudi i d’ordinador, classificar tres centenars de fotos aquàtiques i emergides, crear un panorama “ideal”, i dibuixar els peixos amb la perspectiva i la llum adequats per encaixar a l’ambient. Aquí teniu el resultat, amb uns detalls de les quatre espècies il·lustrades: