Aquests són alguns dels dibuixos que he fet pel llibre Guide des CÉPAGES et TERROIRS, de Charles Frankel, editat per Delachaux & Niestlé i aparegut aquest estiu.

Hi ha algun dibuix de raïms, però el gruix són bàsicament seccions geològiques de diversos indrets o “terroirs” de vins francesos singulars. Fer-los no ha estat fàcil: he utilitzat de referència una barreja de cartografia, croquis originals diversos de l’autor, seccions bidimensionals i força Google Earth.

Aquesta temàtica no és la meva especialitat, però l’exercici ha estat interessant. La solució gràfica utilitzada per simbolitzar els diferents substrats geològics (franges, puntets, “totxanes”…) m’havia cridat l’atenció des de sempre, en els tractats de geologia, i ara que l’he implementada jo mateix, no he pogut evitar trobar-la estranya, però alhora pràctica per distingir tipus de roca diversos.

Les diferències d’escala entre els diferents paisatges representats ha estat una dificultat afegida –hi ha terroirs d’unes quantes hectàrees i d’altres de diversos kilòmetres quadrats-. No obstant això, crec que el resultat és força entenedor.

La meva amiga Anna, del Celler Espelt, enòloga amb criteri, diu que fan patxoca i ja pensa en fer algunes panoràmiques/seccions geològiques de les seves vinyes empordaneses, de Rabós fins a Roses. Ja beurem!

Dues panoràmiques dels secans de les terres de Ponent de Catalunya. A diferència del que faig sempre (vegeu “Natura al seu ambient”), en aquest cas les fotografies de base no són meves.

El superfotògraf de natura Jordi Bas, colega jovial i sempre knowledgeable d’anteriors aventures editorials i professionals, em va proposar de fer unes panoràmiques per un centre d’interpretació dels secans lleidatans. Per l’època de l’any, era impossible fer les fotos expressament per al projecte. Així que vam aprofitar fotos diverses de l’arxiu d’en Jordi: fetes a llocs, moments de l’any i amb llums molt diferents, sense pensar en absolut en aquest ús posterior.

Amb molta dedicació i molt de maquillatge, al final van sortir dues panoràmiques que, si no saps la de trucs -i hores- que hi ha per amotllar més d’una dotzena de fotos distants en l’espai i en el temps, gairebé diries que és tot un únic paratge. La profusió de fauna, il·lustrada i integrada a la imatge, evidentment mai no es podria observar simultàniament en un mateix indret, però fa justícia a la riquesa biològica que acullen els secans, un dels ambients més bells i sens dubte els més amenaçats del país.

No tinc tigres ni àguiles imperials a l’abast, però tinc un filó ben a la vora: un pastor veterà, antic transhumant, amb història i caràcter, en Pipa, i el seu ramat de gairebé mil ovelles. Veritables espècies en perill d’extinció, a quatre passes de casa.

Avui els he anat a pintar per primer cop, sota un deliciós solet de tarda d’hivern tardà. En un tros de bosc adevesat que és una delícia: herba brillant i diàfana sota roures, pins i alzines que no se’n saben avenir de tanta llum, quan fa pocs anys estaven ofegatsen un bosc impenetrable. Les ovelles flueixen sobre aquesta herba lluent , les cabres s’entreten rosegant esbarzers al peu dels arbres i jo miro de capturar el moment i la llum.

Quan ja tenia la cosa força avançada, en Pipa s’ho ha mirat sense cap entusiasme, i m’ha dit:

“No hi veig res. No veig cap animal enlloc. Cada qual a lo suyo, tu seràs d’aquells que són famosos quan ja són morts”.

Crec que m’ha volgut dir, amb les millors paraules que ha trobat, que la meva pintura era incomprensible. Que no li entrava pels ulls, vaja.

Redibuixant amb llapis les formes que tan sols havia esbossat i acolorit fins el moment amb la pintura, la cosa ha agafat forma, i els animals s’han començat a fer visibles, i fins i tot en Pipa. Però en aquest moment el ramat ja havia marxat, i en Pipa amb ell, sense ni tan sols acomiadar-nos.

Tanta il·lustració digital m’havia fet oblidar, quasi, els plaers de la pintura de gran format. N’estic acabant una aquests dies, de 175x80cm. Vaig iniciar-la in situ, als espadats de la cara nord de Cap de Creus, però després d’un primer treball de camp i d’unes quantes anades frustrades per núvols inoportuns, tramuntana o plugim, ara la remato al mateix estudi on treballo amb l’ordinador.

En faig una mica de caricatura, però és una mica cert, també: pinzells que s’encartronen, pintures que s’assequen, esquitxos per tot arreu -a sobre el teclat són força de mal treure-, la inexistència del cmd-Z, l’ombra de la meva mà sobre la tela, la tela que s’aguanta precàriament entre la taula i el cavallet, on s’entrebanquen els nens de la casa.

Els micromóns de color dins el llenç, les textures orgàniques, les il·lusions òptiques i les pinzellades casuals però resolutives compensen, de moment, el terrabastall de la veritable pintura amb pintura.

I els meus nens al costat també amb cavallet i pintura, jugant amb l’exotisme d’aquest seu pare seu que avui no està enganxat a ordinador, també són un goig, és clar. Tot i que la realitat de la logística de l’escena és lleugerament menys bucòlica que la seva aparença estètica.

L’amic Conor Jameson, naturalista, conservacionista i ecriptor britànic, autor de Silent Spring Revisited (Bloomsbury, 2012), està ultimant un llibre prometedor sobre l’astor. Una visió personal, a través de les seves vivències, lectures i observacions d’aquest rapinyaire forestal tan amagadís i esquiu, quasi fantasmagòric.

Sabedor que en Conor estava escrivint el llibre, des de fa alguns anys, cada cop que tinc alguna experiència amb un astor, li escric un correu i li explico. La veritat és que he acumulat vivències força originals amb aquest ocell. Començant per una observació excepcional que vaig fer fa uns anys des d’un globus aerostàtic –l’únic cop que hi he pujat!-, sobrevolant a poca alçada una pineda prop de Fornells de la Selva, al sud de Girona: un astor perseguint un picot verd per sobre les capçades del bosc, vist del cel estant! D’altres han estat més mundanes, com el dia que un se’ns va menjar una gallina al pati de casa, i n’hi ha hagut també de sorprenents, com la gravació que vaig fer –amb una trailcam– d’un astor amb un xoriguer a les urpes, al campanar del poble!

El cas és que després de no sé quants correus fent-li dentetes a en Conor amb les meves astorades, ara tindré el goig de posar un granet de sorra a la seva obra. L’editorial Bloomsbury m’ha encarregat els dibuixos que encapçalaran els capítols, tot un honor!

Són dibuixos amb traç de llapis, en blanc i negre, i els he fet mirant de ser tan fidel com he pogut al contingut d’aquell capítol i als requeriments d’en Conor. A banda d’astors i el seu hàbitat, he hagut de dibuixar coses aparentment tan desvinculades del tema com una moneda o una tomba… però m’he divertit molt. Caldrà llegir el llibre!