Pinzells de nou, i en bona companyia

Tanta il·lustració digital m’havia fet oblidar, quasi, els plaers de la pintura de gran format. N’estic acabant una aquests dies, de 175x80cm. Vaig iniciar-la in situ, als espadats de la cara nord de Cap de Creus, però després d’un primer treball de camp i d’unes quantes anades frustrades per núvols inoportuns, tramuntana o plugim, ara la remato al mateix estudi on treballo amb l’ordinador.

En faig una mica de caricatura, però és una mica cert, també: pinzells que s’encartronen, pintures que s’assequen, esquitxos per tot arreu -a sobre el teclat són força de mal treure-, la inexistència del cmd-Z, l’ombra de la meva mà sobre la tela, la tela que s’aguanta precàriament entre la taula i el cavallet, on s’entrebanquen els nens de la casa.

Els micromóns de color dins el llenç, les textures orgàniques, les il·lusions òptiques i les pinzellades casuals però resolutives compensen, de moment, el terrabastall de la veritable pintura amb pintura.

I els meus nens al costat també amb cavallet i pintura, jugant amb l’exotisme d’aquest seu pare seu que avui no està enganxat a ordinador, també són un goig, és clar. Tot i que la realitat de la logística de l’escena és lleugerament menys bucòlica que la seva aparença estètica.