No tinc tigres ni àguiles imperials a l’abast, però tinc un filó ben a la vora: un pastor veterà, antic transhumant, amb història i caràcter, en Pipa, i el seu ramat de gairebé mil ovelles. Veritables espècies en perill d’extinció, a quatre passes de casa.

Avui els he anat a pintar per primer cop, sota un deliciós solet de tarda d’hivern tardà. En un tros de bosc adevesat que és una delícia: herba brillant i diàfana sota roures, pins i alzines que no se’n saben avenir de tanta llum, quan fa pocs anys estaven ofegatsen un bosc impenetrable. Les ovelles flueixen sobre aquesta herba lluent , les cabres s’entreten rosegant esbarzers al peu dels arbres i jo miro de capturar el moment i la llum.

Quan ja tenia la cosa força avançada, en Pipa s’ho ha mirat sense cap entusiasme, i m’ha dit:

“No hi veig res. No veig cap animal enlloc. Cada qual a lo suyo, tu seràs d’aquells que són famosos quan ja són morts”.

Crec que m’ha volgut dir, amb les millors paraules que ha trobat, que la meva pintura era incomprensible. Que no li entrava pels ulls, vaja.

Redibuixant amb llapis les formes que tan sols havia esbossat i acolorit fins el moment amb la pintura, la cosa ha agafat forma, i els animals s’han començat a fer visibles, i fins i tot en Pipa. Però en aquest moment el ramat ja havia marxat, i en Pipa amb ell, sense ni tan sols acomiadar-nos.

Tanta il·lustració digital m’havia fet oblidar, quasi, els plaers de la pintura de gran format. N’estic acabant una aquests dies, de 175x80cm. Vaig iniciar-la in situ, als espadats de la cara nord de Cap de Creus, però després d’un primer treball de camp i d’unes quantes anades frustrades per núvols inoportuns, tramuntana o plugim, ara la remato al mateix estudi on treballo amb l’ordinador.

En faig una mica de caricatura, però és una mica cert, també: pinzells que s’encartronen, pintures que s’assequen, esquitxos per tot arreu -a sobre el teclat són força de mal treure-, la inexistència del cmd-Z, l’ombra de la meva mà sobre la tela, la tela que s’aguanta precàriament entre la taula i el cavallet, on s’entrebanquen els nens de la casa.

Els micromóns de color dins el llenç, les textures orgàniques, les il·lusions òptiques i les pinzellades casuals però resolutives compensen, de moment, el terrabastall de la veritable pintura amb pintura.

I els meus nens al costat també amb cavallet i pintura, jugant amb l’exotisme d’aquest seu pare seu que avui no està enganxat a ordinador, també són un goig, és clar. Tot i que la realitat de la logística de l’escena és lleugerament menys bucòlica que la seva aparença estètica.