Pintant en Pipa, 1.0
No tinc tigres ni àguiles imperials a l’abast, però tinc un filó ben a la vora: un pastor veterà, antic transhumant, amb història i caràcter, en Pipa, i el seu ramat de gairebé mil ovelles. Veritables espècies en perill d’extinció, a quatre passes de casa.
Avui els he anat a pintar per primer cop, sota un deliciós solet de tarda d’hivern tardà. En un tros de bosc adevesat que és una delícia: herba brillant i diàfana sota roures, pins i alzines que no se’n saben avenir de tanta llum, quan fa pocs anys estaven ofegatsen un bosc impenetrable. Les ovelles flueixen sobre aquesta herba lluent , les cabres s’entreten rosegant esbarzers al peu dels arbres i jo miro de capturar el moment i la llum.
Quan ja tenia la cosa força avançada, en Pipa s’ho ha mirat sense cap entusiasme, i m’ha dit:
“No hi veig res. No veig cap animal enlloc. Cada qual a lo suyo, tu seràs d’aquells que són famosos quan ja són morts”.
Crec que m’ha volgut dir, amb les millors paraules que ha trobat, que la meva pintura era incomprensible. Que no li entrava pels ulls, vaja.
Redibuixant amb llapis les formes que tan sols havia esbossat i acolorit fins el moment amb la pintura, la cosa ha agafat forma, i els animals s’han començat a fer visibles, i fins i tot en Pipa. Però en aquest moment el ramat ja havia marxat, i en Pipa amb ell, sense ni tan sols acomiadar-nos.