Aquest estiu vaig rebre un encàrrec d’aquells que són un repte que no es pot refusar. En termes clàssics, amb un punt de grandiloqüència –sincerament viscuda-, va ser “un veritable honor”. L’Institut Català d’Ornitologia, l’ICO, em proposava fer un quadre per al que és, potser, l’ornitòleg més eminent del continent europeu, el suec Lars Svensson, autor de les guies d’identificació de referència, tant per a anelladors com per als ocellaires en general. L’ICO havia decidit nomenar-lo soci honorari, i durant el Delta Birding Festival d’enguany se li entregaria oficialment el títol i un obsequi per l’ocasió: el quadre en qüestió. Aquí el teniu:

Em deien de l’ICO que havien sabut que un dels ocells preferits de l’Svensson és la cotoliu, i que aquest podria ser el protagonista de l’obra. Un ocellet menut i marró de camps i rostolls, sense cap espectacularitat especial, d’un hàbitat sense superlatius, que nia a terra enmig de l’herba, de costums més aviat discrets… Repte sobre repte.

I alhora, feliç coincidència.

La cotoliu, d’uns anys ençà, ha estat un ocell amb el que he intimat força. El camp on hi tenim les burres, al mig del poble, una pastura pedregosa sense cap glamour, és casa seva durant tot l’any. A l’hivern, en grupets de mitja dotzena. I a la primavera, quan l’herba alta i ufanosa encara no ha passat per la dent del bestiar, una parella hi fa el niu, el qual, per cert, fa de molt mal localitzar! Els adults, per evitar que els predadors els el trobin, aterren a unes desenes de metres de distància del niu i després, discretament, s’hi acosten caminant entre l’herba, quasi invisibles. Cada temporada de cria, després d’unes quantes sessions d’espionatge observant les cotolius dissimulant, encerclo uns pocs metres quadrats al voltant del seu niu amb fil de pastor elèctric, i així aconsegueixo salvar les llocades del trepig accidental d’una burra. Petita gran satisfacció! Un any fins i tot vaig amagar una càmera Gopro dins un còdol de paper-maché: cada dia l’acostava uns pocs metres al niu, fins que, quan els polls ja van ser grans, vaig aconseguir gravar aquestes imatges:

De totes aquestes experiències n’han sortit, com us deia, una pila d’hores d’observació: amb les burres pasturant, la llum del primer sol dels matins de juny sobre les velles bales de palla i “l’skyline” del meu poble de fons, les cotolius amunt i avall per terra… tot plegat ho vaig recollir al quadre, en una síntesi del meu vincle amb aquest ocell. Intentant que, malgrat el nivell de detall, els elements protagonistes –una cotoliu amb una aranya al bec, esperant per entrar al niu, i una altra alimentant els polls-, no tinguessin un pes excessiu en la composició final. Per mi, la força d’aquest tros de paisatge català –les bales rodones hi ajuden molt, el perfil del campanar del poble, un parell de burros fins i tot…- s’havia d’imposar als ocells, de forma que l’observació de l’obra i la localització dels ocells fos, en certa mesura, un exercici de “birdwatching”.

El quadre, finalment, se li va entregar al gran Lars Svensson durant l’acte d’homenatge, senzill però intens i molt sentit per tots els assistents, amb la carpa central del Delta Birding Festival plena de gom a gom de públic entusiasta –atret per l’homenatjat, no pas per l’obsequi! Entre grans figures de l’ornitologia catalana i mundial –en José Luis Copete, amic personal de Svensson, en Gabriel Gargallo, coordinador de l’ICO i el seu president, en Jordi Baucells i, és clar, el propi Svensson-, per mi va ser un moment molt especial, “humbling”, que diuen en anglès.

M’arriben notícies que el quadre ja té el seu lloc: un trosset d’ornitologia i paisatge nostres a l’estudi de Lars Svensson, a Suècia… A mi, aquestes petites coses, em segueixen emocionant. Gràcies a tothom que ho ha fet possible: als membres de l’ICO, i un any més, als organitzadors del Delta Birding Festival -Ricard Losarcos, Miquel Rafa, Abel Julien i Francesc Kirchner, especialment-, per haver inventat aquest fabulós espai de trobada anual dels enamorats dels ocells d’aquest nostre tros de món. I moltíssimes gràcies, és clar, a Lars Svensson, del que tantíssim hem après tots els ornitòlegs europeus que conservem des de fa molts anys la seva guia com l’obra d’identificació de capçalera.

No tinc tigres ni àguiles imperials a l’abast, però tinc un filó ben a la vora: un pastor veterà, antic transhumant, amb història i caràcter, en Pipa, i el seu ramat de gairebé mil ovelles. Veritables espècies en perill d’extinció, a quatre passes de casa.

Avui els he anat a pintar per primer cop, sota un deliciós solet de tarda d’hivern tardà. En un tros de bosc adevesat que és una delícia: herba brillant i diàfana sota roures, pins i alzines que no se’n saben avenir de tanta llum, quan fa pocs anys estaven ofegatsen un bosc impenetrable. Les ovelles flueixen sobre aquesta herba lluent , les cabres s’entreten rosegant esbarzers al peu dels arbres i jo miro de capturar el moment i la llum.

Quan ja tenia la cosa força avançada, en Pipa s’ho ha mirat sense cap entusiasme, i m’ha dit:

“No hi veig res. No veig cap animal enlloc. Cada qual a lo suyo, tu seràs d’aquells que són famosos quan ja són morts”.

Crec que m’ha volgut dir, amb les millors paraules que ha trobat, que la meva pintura era incomprensible. Que no li entrava pels ulls, vaja.

Redibuixant amb llapis les formes que tan sols havia esbossat i acolorit fins el moment amb la pintura, la cosa ha agafat forma, i els animals s’han començat a fer visibles, i fins i tot en Pipa. Però en aquest moment el ramat ja havia marxat, i en Pipa amb ell, sense ni tan sols acomiadar-nos.

Tanta il·lustració digital m’havia fet oblidar, quasi, els plaers de la pintura de gran format. N’estic acabant una aquests dies, de 175x80cm. Vaig iniciar-la in situ, als espadats de la cara nord de Cap de Creus, però després d’un primer treball de camp i d’unes quantes anades frustrades per núvols inoportuns, tramuntana o plugim, ara la remato al mateix estudi on treballo amb l’ordinador.

En faig una mica de caricatura, però és una mica cert, també: pinzells que s’encartronen, pintures que s’assequen, esquitxos per tot arreu -a sobre el teclat són força de mal treure-, la inexistència del cmd-Z, l’ombra de la meva mà sobre la tela, la tela que s’aguanta precàriament entre la taula i el cavallet, on s’entrebanquen els nens de la casa.

Els micromóns de color dins el llenç, les textures orgàniques, les il·lusions òptiques i les pinzellades casuals però resolutives compensen, de moment, el terrabastall de la veritable pintura amb pintura.

I els meus nens al costat també amb cavallet i pintura, jugant amb l’exotisme d’aquest seu pare seu que avui no està enganxat a ordinador, també són un goig, és clar. Tot i que la realitat de la logística de l’escena és lleugerament menys bucòlica que la seva aparença estètica.