El cinquè volum del HMW ja ha vist la llum, després d’una llarga recta final amb incomptables retocs i millores a les làmines. Al final hauran estat unes 400 il·lustracions de més de 350 espècies, ufff!
Amb el suport sempre meticulós de l’equip de Lynx Edicions, amb Albert Martínez especialment en la supervisió de les làmines, ha estat una feinada però crec que ha valgut la pena…
Dilluns 29 de desembre es va inaugurar, per fi, l’“EmpordàNA’T”, un espai expositiu de divulgació dels Parcs Naturals de l’Empordà, a l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries, amb la presència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i l’alcalde de Castelló.
Aquesta exposició, de 80 metres lineals de panoràmiques híbrides foto-pictòriques, centenars d’il·lustracions i gairebé mig miler de caixes de text, va veure la llum després de dos anys de feina, en el que ha estat el part més llarg, bestial i dolorós de la meva carrera professional.
Hi vam treballar amb el gran dissenyador gràfic (i gran cosí gran) Eric Milet, el fantàstic tramoïsta figuerenc Guille Góngora, l’equip incombustible i sempre positiu de Roger Fotocomposició (la Roser, la Lurdes i en Lluís), en les impressions, i la supervisió de continguts, àgil i positiva, dels equips tècnics dels Parcs Naturals empordanesos. Hi va col·laborar un bon grapat de gent, com en Santi Font, l’Eduard Marquès i en Josep Clotas amb algunes de les seves fotografies impagables (i impagades!), entre d’altres.
Vet aquí unes poquíssimes fotos del “making off”…
I aquí, unes quantes més del resultat final.
Us convido a aprofitar qualsevol visita a Castelló d’Empúries per descobrir l’”EmpordàNA’T”, podreu fer un tastet dels valors naturals, culturals i paisatgístics dels espais protegits empordanesos, recollits gràficament amb molt d’amor i amb el millor gust possible.
He fet sis il·lustracions per “posar una cara” (força lletja en alguns casos, tot sigui dit!) a algunes espècies de peixos d’aigües produndes sobre-explotats, inclosos en un document de la New Economic Foundation (NEF), escrit per l’amic Aniol Esteban i Griffin Carpenter.
El recull identifica els països de la UE que donen suport a quotes de captura que en alguns casos dupliquen (!) el Total de Captures Permissible recomanat pels científics. I els guanyadors són… Espanya, França i Portugal!
La lluita de la NEF i moltes altres organitzacions ecologistes per aturar la sobrepesca és super-important i difícil: els interessos a curt terme de les pesqueres industrials -amb el suport dels ministres de la UE- són molt més poderoses que els beneficis que tindria la pesca sostenible a llarg terme -en termes de llocs de treball, suport a comunitats costaneres i ecològics.
La meva contribució gràfica a aquest document és tot just una gota en aquesta lluita immensament ampla i profunda, però diuen que cada gota compta!
Com a dibuixant, passo el 99% de les meves hores de feina, quasi la meitat del dia, tot sol. I l’altra meitat, com a pare, la passo -i gaudeixo- en família. O sigui que no queda massa temps per socialitzar quan ets un artista naturalista enfeinat -i “enfillat”- com jo.
És per això que el Delta Birding Festival va ser un doble -o triple- plaer, pel fet de donar-me l’ocasió de trobar innombrables amics d’abans, antics companys de birdwatching i colegues saberuts, compartir amb ells la meva feina i gaudir de moments preciosos entre ocells i fins i tot de temps en família, ja que el DBF era, tot i el nivell, 100% children-friendly.
El DBF ha nascut per ser l’equivalent català al British Birdwatching Fair que es fa anualment a Anglaterra, a la reserva de Rutland Water, amb desenes de milers de visitants i una tremenda febre “ocellística” a l’ambient, pel que em diuen. El Festival d’aquí era obert -com ho som els catalans…- al públic espanyol i de tota Europa. Incloia algunes icones mundials del univers “birder”, com ara l’artista naturalista irlandès Killian Mullarney (coautor de les ilustracions de la bíblia dels birdwatchers, la Collins –Omega aquí-), entre d’altres, com ara el nostre birdwatcher i editor més global, l’amic Josep del Hoyo, alma mater del Handbook of the Bird of the World i de Lynx Edicions.
Bird-watching a les salines de la Punta de la Banya amb en Josep del Hoyo, en JL Copete, l’Oriol Clarabuch i en Martí Franch
El DBF va ser audaçment concebut per en Francesc Kirchner d’Oryx (la botiga del naturalista de referència) i en Miquel Rafa (director de la Fundació Catalunya-la Pedrera, que va oferir el seu centre Món Natura Delta com a escenari ideal per l’esdeveniment). Organitzat conjuntament amb l’Institut Català d’Ornitologia, amb el seu equip d’alt nivell i una colla de voluntaris, va comptar també amb voluntaris locals, que van veure la importància de l’esdeveniment per al posicionament del Delta com a hot-spot del birdwatching europeu. El Parc Natural també ha donat suport al Festival, i de fet el seu equip ens va guiar, als conferenciants, a descobrir els llocs més salvatges i rarament visitats al cor del Parc. Un privilegi!
Dibuixant en directe amb un públic exigent… tot un repte!
Amb la meva exhibició en directe d’il·lustració digital, que va tenir lloc diumenge al matí, el DBF em va donar l’ocasió, gairebé pel primer cop, de respondre a la pregunta que tants amics i colegues m’han estat fent durant quasi quinze anys, des que vaig començar a dibuixar amb ordinador, l’any 1997: “com t’ho fas per pintar ocells, animals i plantes que semblin tan reals, tan “pintats a mà”, amb una tauleta digital i un ordinador?”. Pel que vaig percebre a la sortida, sembla que la resposta, en general, va agradar.
Signant llibres al costat de Killian Mullarney: per cada deu que signava ell, jo en signava un… una experiència alliçonadora! Però malgrat tot, un goig tractar amb els usuaris de les meves guies.
Més enllà d’aquest acte ego-cèntric, i de tenir ocasió de trobar un públic de molt nivell, amable i interessat –des de birdwatchers teenagers fins a jubilats-, la possibilitat de xerrar i socialitzar amb un ampli ventall de figures rellevants d’aquest món –sovint savis, gairebé sempre humils, sempre amistosos-, va ser la millor part del Festival. Aprendre sobre art i comunicació, sobre els hàbits hivernals del xoriguer petit o fins i tot contemplar la possibilitat de col·laborar en el futur amb Juanjo Negro, director de l’Estación Biológica de Doñana; discutir sobre rewilding amb en Miquel Rafa i el gran fotògraf de natura Andoni Canela; xerrar amb ornitòlegs de camp amicals i generosos com en Joan Estrada, Toni Curcó o Pep Arcos; descobrir secrets insospitats dels sons dels ocells amb la conferència d’en Magnus Robb, observar ocells amb l’Oriol Clarabuch, José Luís Copete o Ricard Gutiérrez, comentar els projectes de l’ICO amb en Gabriel Gargallo o en Sergi Herrando, compartir experiències d’aguaits de fauna amb els meus colegues de Naturaprop, l’Esteve i en Xavi, amb els amics de “la competència” com els fotògrafs Jordi Bas o l’Òscar Dominguez… una suma enorme de petits-grans moments d’aprenentatge viscuts.
Finalment, una xerrada breu, intensa, animada i amistosa, havent sopat, amb en Killian Mullarney, sobre art naturalista i dibuix d’ocells, gestió de la feina i de l’ego i projectes de futur va ser, per a mi, l’input més enriquidor i privilegiat del Festival. Junt amb en Martí Franch –dibuixant d’ocells i natura més jove i recentment “digitalitzat” que jo, i super bo-, vam tenir l’honor d’introduïr en Killian –un dibuixant orgànic “classic”- a les meravelles de l’art digital aplicat a la il·lustració de natura. Crec que compartir aquesta sessió amb en Killian i en Martí va ser el moment culminant del DBF per a mi.
Comentant la jugada entre dos grans: en Martí Franch i en Killian Mullarney. Al costat, un petit: l’Adrià Arcos, esperant que li signés la seva guia de Cap de Creus!
Així que novament, i ara ja més que a bastament explicats els motius, vull dir MOLTES GRÀCIES a tothom implicat en fer possible el primer Delta Birding Festival. Ens veiem l’any vinent (espero que, també, amb tots els amics ocellaires que no han pogut venir a aquesta primera edició).
Avui he sabut a través del blog d’en Quim Curbet que s’ha mort l’Esther Boix, pintora, nascuda a Llers, Alt Empordà, el 1923.
foto: el blog de Jordi Cervera
Ella i el seu marit, el poeta Ricard Creus, van ser els meus mestres de plàstica entre els 7 i els 12 anys, a la seva escola de tècniques d’expressió artística L’ARC, de Barcelona. Allò era molt més que una escola d’art: d’ells vaig aprendre moltíssimes més coses de les que en aquells anys vaig ser conscient: des del valor de l’activisme polític fins a la força de la simplicitat i la humiltat. Amb els anys he anat trobant professionals de camps relacionats amb la creació, que havien passat per l’ARC com a alumnes, i tot sovint hi he tingut una connexió, un “no sé què” de sensibilitat compartida, que crec –o vull creure- que ens ve dels anys passats amb en Ricard i l’Esther, pencaires de l’art. És el cas, per exemple, d’en Lluc Julià, el meu dissenyador gràfic “de capçalera” i d’aquesta mateixa web.
L’Esther, amb aquella veu tan dolça i aquell cos tan fràgil i menut, era capaç de mantenir l’harmonia (“dominar” és un terme que no fa per a ella), junt amb en Ricard, una vintena de nens i nenes amb fang, pintura, guixos i rotuladors a les mans, durant hora i mitja. Sense recórrer mai a “l’ordeno y mando”: a L’ARC tot era llibertat, sensibilitat i responsabilitat. Ells mateixos ho expliquen en aquesta entrevista de fa 25 anys a TV3, amb l’Espinàs (a partir del minut 35).
Ara que sóc adult, i pare, me n’adono de com va ser d’important i valuosa (i d’agraïr!) l’aposta dels meus pares per portar-me setmanalment a L’ARC, durant sis anys consecutius. Tan de bo tingués un “L’ARC” a prop per dur-hi els meus! De moment, per anar passant, mirem de fer de casa nostra un L’ARC en petit, una mica cada dia.
