Ja fa mesos que estem treballant en una nova guia de la flora i fauna marina de tota la Mediterrània amb l’Enric Ballesteros, un veritable savi del mar, un monstre de la biologia marina, doctor al Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CSIC) i, quan té estones lliures, explorador del National Geographic als mars més remots del món. En Kike és l’autor dels textos i de la tria d’espècies de la guia, i qui té el criteri científic i supervisa els meus dibuixos amb ull entusiasta però sempre exigent. Entre expedició i expedició -ara tot just torna de l’Índic-, fem unes “jam sessions” de composició i supervisió de làmines , junt amb en Jenar Fèlix, de Brau, editor de la guia. Ahir en vam fer una.

Un veritable somni d’infantesa i joventut: una guia manejable i profusament il·lustrada que permeti identificar el gruix de les bestioles que es poden veure en remull a la Mediterrània. Com ens hauria agradat tenir-la en aquells campaments de descoberta del mar que fèiem en una cala remota de l’encara no-Parc Natural de Cap de Creus amb l’amic Pepe Esteban i tants d’altres!

Us avanço aquí algun dels nous dibuixos fets expressament per aquesta futura petita-gran guia:

Poder il·lustrar una obra així, sota la direcció d’un fora de sèrie com en Kike, és un dream come true. Una feinada –més de 400 dibuixos nous!-, però un goig, també. Si tot va bé, la tindrem a primers de 2015, publicada per Brau en català i cinc llengües més.

Seguim!

Aquestes setmanes estem tancant amb l’equip de Lynx la maquetació definitiva de les làmines del volum quart del Handbook of the Mammals of the World (Lynx Edicions), que tracta els mamífers marins -pinnípedes i cetacis, bàsicament. Amb la qual cosa he apartat per un temps els dibuixos nous pel HMW5, dedicat als marsupials.

És una feina, aquesta de “tancar” làmines, que vol moltíssima precisió i meticulositat, perquè no passi per alt cap petita errada d’escala, coloració, detalls. El suport de l’Albert Martínez-Vilalta, editor de Lynx, en aquest sentit, és fonamental perquè les làmines del HMW, a part de boniques, siguin també del tot precises. “Vols dir que l’aleta dorsal de la femella del Inia geoffrensis no hauria de ser lleugerament més alta i ampla?” seria el contingut estàndard d’un dels correus de l’Albert comentant les meves làmines preliminars.

Part de la dificultat d’aquest volum per a mi ha estat el fet d’haver de fer d’il·lustrador forense. Amb el volum 2 del HMW, dedicat als ungulats, ja vaig haver de treballar, entre d’altre material de referència, en base a centenars de fotos d’animals morts per caçadors de trofeus (els típics ricatxos primermundistes retratats al costat d’un bellíssim trofeu acabat d’executar…).

Ara, amb els cetacis, de vegades ha tocat dibuixar els animals en base a fotografies de cadàvers varats a la platja, en ocasions en avançat estat de descomposició, o trossejats en una llotja “del peix” japonesa… En d’altres ocasions, el principal material de referència han estat tan sols cranis.

Sort –o llàstima- que aquestes espècies tan rares són encara molt desconegudes per tothom –qui sap si per sempre més-. Segurament hi haurà pocs lectors del HMW -sempre tan exigents!- que gosin criticar-les amb la vehemència amb la que molta gent es permet opinar sobre llops, zebres i goril·les… Afortunadament, fins ara, els comentaris han estat positius!

Ja som, per fi, a la recta finalíssima de l’EmpordàNA’T.

Un projecte faraònic –si més no per mi, que faig d’home orquestra en aquesta aventura: idea original, continguts, concepte, imatges i textos. Treballant en tàndem, per sort, amb l’Èric Milet, exquisit en el disseny gràfic i d’espai, el branding, el naming i sobretot l’organizing…

El timing… aquest és el que més costa de controlar!

Sort també d’alguna grata descoberta en el camí, com l’incombustible Guille Góngora, el tramoista que ens ha fet tot el muntatge de l’espai expositiu. O l’Abdón Jordà, resolent maquetacions, en Mike Lockwood amb precises traduccions a l’anglès, o les col·laboracions voluntàries, com a fotògrafs i figurants, de familiars i amics. I la bona sintonia amb la gent dels Parcs, tot s’ha de dir!

Ara els plafons ja s’estan imprimint –a Roger, a Figueres, on s’han pres el megaprojecte amb tot el carinyo que mereix-, i en breu es podrà visitar l’espai, a l’Ecomuseu-Farinera in Castelló d’Empúries.

EmpordàNA’T serà –és a punt de ser- un espai expositiu permanent on fer un tast dels paisatges protegits de l’Empordà, descobrir-ne el patrimoni natural i cultural, els productes del territori i les activitats de lleure. Quatre parcs naturals en un espai únic!

Tot plegat, en una llarga panoràmica de quasi 70 metres que recorre i connecta els paisatges dels quatre parcs naturals empordanesos. Fruit de més de 40 dies de camp fent la feina fotogràfica i no sé –ni vull saber- quants dies (setmanes i mesos) més de feina de projecció, concepció, disseny, redacció de textos, reunions, retocs fotogràfics, il·lustració i pintura.

Una projecte engegat amb empenta per l’Anna Colomer, en el seu moment tècnica d’ús públic al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i ara al capdavant d’una nova aventura, una fonda a Castelló, Casa Clarà, com les de sempre, però gestionada amb la sensibilitat que s’espera del sector turístic al segle XXI.

Aquest és el logo que vam dissenyar amb la Valentina per al grup de consum local i ecològic del nostre municipi i rodalia.

Crec que vam trobar força la fòrmula visual, que sintetitzés una mica la pròpia conyeta del nom: jugar amb el concepte “SLOW”, i catalanitzar-lo. Simpatitzem amb el moviment Slow Food i alhora, fem especial incís en la dimensió “orgànica” del consum que volem: què millor que il·lustrar-ho amb un cargol, un dels centenars que infesten els nostres horts orgànics i fan malbé les nostres carxoferes?

La materialització del grup de consum, ara com ara, avança a pas fidel al seu nom… Les reunions per organitzar-lo van començar a la primavera, a l’ombreta dels roures de la plaça del poble, amb soparet inclòs, tot molt llatí…, i ara a l’hivern ve menys de gust trobar-se en aquestes tardes fosques i fredes. Com els caragols, estic segur que tornarem a treure banya amb el bon temps!

Ja he il·lustrat gairebé la meitat de les espècies del proper volum del Handbook of the Mammals of the World, dedicat als marsupials… i encara no he fet cap cangur!

Els marsupials són un grup molt heterodoxe, que va molt més enllà dels clàssics cangurs que a tots ens vénen al cap de seguida quan pensem en aquest grup, o del mític koala.

Bona part dels marsupials, de fet, no viuen a Austràlia, sino a Amèrica, i tant a un lloc com a l’atre semblen haver-se adaptat a fer tots els papers de l’auca (tots els nínxols de l’ecosistema, parlant amb propietat), disponibles per a un mamífer de mida petita-mitjana. Dibuixant marsupials he tingut la sensació d’estar fent mussaranyes, ratolins, musteles, esquirols, talps, civetes, micos o lirons.

Aquí teniu alguns exemples: