Hi ha un món extraordinari desconegut per molts dels naturalistes que conec, i per gairebé tot el gran públic: els ambients subaquàtics fluvials, i els de l’Ebre en particular. Gràcies a un encàrrec del Museu de les terres de l’Ebre d’Amposta, per al projecte Life MigratoEbre, he tingut l’ocasió de cabussar-m’hi, en el nostre gran riu, en tres trams ben diferents: al seu pas per Amposta, ja entrant a la desembocadura; sota l’assut de Xerta (on ja havia fet una expedició familiar-professional l’any passat), i aigües avall de l’embassament de Flix.

L’objectiu: fer tres panoràmiques força ambicioses, de 200x120cm, per a una exposició sobre la biodiversitat de l’Ebre, en el marc del projecte Life. Combinant, com sempre faig, un collage amb les meves fotografies de fons, i les il·lustracions de fauna i flora integrades al paisatge. Des de silurs fins a libèl·lules, macròfits i arbres, de tot una mica, vida emergida i submergida.

El treball de camp –de riu, en aquest cas-, ha estat de lluny la part més divertida i emocionant del procés. Amb la bona amiga i intrèpida acompanyant d’expedicions d’aquesta mena, Marta Gibert, hem estat dia i escaig fent incursions amb kayak els diferents trams, cabussant-m’hi jo per fer les fotos dins i fora l’aigua. Ha estat, senzillament, una meravella. Fent nit, per cert, a la pensió-alberg de la vella estació de Benifallet: el millor lloc on allotjar-se si mai us moveu per les terres de l’Ebre: agradable, original, tranquil i amb molt bona gent!

Al tram més baix de l’Ebre que vam explorar, sota el pont penjant d’Amposta, la terbolesa de l’aigua, previsible, feia impressió. Quan et cabussaves un parell o tres de metres t’endinsaves en un brou verdós, quasi opac, per trobar un fons de fang fi i tiges de milfulles, amb aparicions fantasmagòriques de llisses i carpes de bona mida. Sota l’assut de Xerta, on ja hi havia estat l’estiu anterior, a la profusió de peixos entre les llarguíssimes tiges de potamogetons arrossegats pel corrent (llisses, mirallets, bagres…), s’hi afegien estols de gambetes i un silur de metre i mig mig enterrat al sediment que em va fer un esglai proporcional a la seva mida. El tram de Flix va ser, de lluny, la sorpresa més grata: l’aigua poc fonda, amb força corrent i cristal·lina, amagava, entre les tiges dansants de les plantes subaquàtiques i el fons de grava, anguiles de pam i de metre (fins a quinze en vaig veure, en menys d’una hora!), carpes inmenses, madrilles, gobis i profusió de bavoses de riu.

L’Ebre: una meravella submergida que no coneixem prou, més enllà -o més amunt- de l’arxiconegut Delta. El podreu conèixer a l’exposició itinerant que il·lustren aquests plafons, que començarà a Amposta i viatjarà per diferents localitats de la zona. Proveu d’anar-hi!

Aquests primers dies de juny he tingut el goig de fer un sensacional “safari” naturalista pels espais naturals de dos dels països menys salvatges d’Europa: Bèlgica i Holanda. Treballant en un nou projecte, amb el guiatge impagable i incansable de dos belgues –flamencs-: Bart Muys, professor d’ecologia de la Universitat de Lueven, i el botànic Hans Baeté.

Amb en Bart Muys estem preparant una nova sèrie de guies de flora i fauna d’espais naturals del Benelux (Bèlgica, Holanda i Luxemburg), amb l’editorial holandesa de referència en història natural, KNNV, i la valuosíssima feina d’en Hans Baeté, com a naturalista i autor dels textos. L’impulsor de tot plegat és el propi Bart, que fa un parell d’anys em va proposar “exportar” a la seva terra el model de guies compactes de biodiversitat a escala local que hem fet amb Brau a Catalunya des del 2008.

Part del procés d’elaboració del contingut de les guies és el treball de camp, fotografiar els seus ambients naturals més representatius, l’ús públic que se’n fa i recórrer l’espai amb “ulls de visitant”, per seleccionar les espècies que han d’aparèixer a la guia de forma prioritària. I això hem fet aquests dies a Bèlgica i Holanda: des dels turons calcaris de la vall del Viroin a Valònia, plens d’orquídies i ocells d’espais oberts, fins al pòlder d’ Oostvaardersplassen, pasturat per ramats de cérvols i cavalls semi-salvatges, passant per fagedes i rouredes espectaculars del bosc de Zonien, al sud de Brussel·les, els aiguamolls litorals de Zwin i les dunes interiors, landes i pinedes de Veluwe.

Ara toca posar-se a treballar en els dibuixos… De moment, però, us convido a passejar-vos per una petita selecció de les fotos fetes aquells cinc dies, i redescobrir la bellesa i la diversitat d’un tros d’Europa on no tot són planes amb cols i tulipes. Gaudiu-ne!

Des del Parc Natural dels Ports em van encarregar una petita guia d’observació de la fauna d’aquest fantàstic indret, en format de fulletó de butxaca, plastificat i reforçat, realment molt pràctic i resistent per sortir al camp. Dels textos se’n va encarregar el propi Parc, del disseny l’amic Abdón Jordà, i jo mateix de la il·lustració i la fotografia – d’una fantàstica albada de primavera des del capdamunt del barranc de la Vall, amb l’amiga Marta Gibert de figurant.

La guia ha estat l’ocasió per ampliar el meu arxiu de dibuixos i aprofundir en alguns aspectes de determinats animals, sobretot en diverses fases d’edat i comportament de l’espècie icònica dels Ports, la cabra salvatge, així com rastres i senyals –caus i excrements- d’altres mamífers de la zona.

Amb dues edicions bilingües (català i anglès, castellà i francès), esperem que la guia contribueixi a posar en valor i guiar els visitants en la descoberta d’un dels principals –i paradoxalment, de vegades no prou atesos- atractius i raons de ser dels nostres espais naturals protegits: la gran fauna salvatge.

I amb aquest, ja són 6 els idiomes en què s’ha publicat, fins ara, la guia de la flora i fauna de la Mediterrània que vam enllestir amb en Kike Ballesteros fa tot just un any. Brau Edicions va fer l’edició original en català –i a través del seu segell Gallocanta, també en castellà i anglès. L’editorial holandesa KNNV va fer-ne l’edició en holandès, i Biotope Éditions la versió francesa.

La traducció al turc l’ha editada Akdeniz Koruma Derneci (Mediterranean Conservation Society), catalitzada per l’hiperconectat Kike Ballesteros – vet aquí un altre dels avantatges de treballar amb un autor de prestigi transmediterrani, i internacional, de fet.

En qualsevol cas, és un goig saber que la feina feta amorosament amb en Kike arribarà fins l’altra punta del Mare Nostrum, i servirà també per educar i seduïr la gent de Turquia. Ara ens faltarà “només” fer les edicions en italià, grec, hebreu i àrab per cobrir les grans llengues riberenques de la Mediterrània –això, si no aconseguim també fer-la en croat, albanès, sard i cors… i espero no deixar-me’n cap altra! Tot arribarà…

És un privilegi poder fer una feina bonica, per a un projecte en el que creus, que sigui posada en valor per part d’un client sensible i, a més, agraït. És gairebé la quadratura del cercle. Una gran sort. Amb l’Oli Salvatge, l’oli de les reserves de fauna de l’associació Trenca, de Lleida, aquest és el cas.

Fa uns pocs anys vaig produïr –i en algun cas, adaptar- il·lustracions de fauna típica d’olivars per a guarnir les etiquetes de l’oli Salvatge. Aquest oli d’oliveres arbequines centenàries procedeix d’olivars gestionats en règim de custòdia per l’associació conservacionista Trenca, que també col·labora en la gestió del centre de fauna de Vallcalent, a Lleida, i de diversos projectes de conservació de fauna amenaçada de Ponent.

Els olivars, del municipi de Bovera, són menats més enllà i tot dels criteris d’agricultura ecològica: no només sense herbicides, sino a més pasturats amb ases, amb l’arquitectura associada de pedra seca restaurada i cuidada fins al darrer detall, amb profusió de refugis per a fauna salvatge de tota mena. Un petit tros de paradís.

La tria dels animals a il·lustrar la vam fer amb l’ànima del projecte, l’amic Damià Sànchez, de l’associació Trenca,  mirant d’escollir espècies alhora representatives, estètiques, diverses… que a més encaixessin en el format vertical de l’etiqueta i de l’ampolla que havien de guarnir. En el seu moment els vaig cedir, com a petit acte de militància, a canvi d’alguna ampolla d’oli, però la cosa no va quedar allí.

Des d’aleshores, cada any –i en fa uns quants-, quan tot just comença l’hivern, ens arriba a casa una caixa plena de fantàstics recipients: ampolles esveltes de mig i de quart litre, en elegants capses de col·leccionista; llaunes de petit i gran format;  garrafes… totes plenes d’aquest or líquid, dens, verd, aromàtic, que és l’oli verge d’oliva arbequina. Per fora, les meves petites il·lustracions acaben de guarnir els contenidors, en el que és un dels usos més plens de contingut i més agraïts que mai hagin tingut els meus dibuixos.

Gràcies Trenca i gràcies Damià per fer-me’n part!